dimecres, 20 de juny de 2012

L'aliment dels Deus d'Arthur C. Clarke


Arthur Charles Clarke va néixer l’any 1.917 a Minehead (Anglaterra). Es conegut sobretot per les seves obres literàries de Ciència Ficció, en especial per “2001: una Odissea de l’ espai”, novel·la i a la vegada pel·lícula, que va portar al cinema Stanley Kubrick.

La rigorositat científica amb que tracta les seves histories fa que se l’inclogui dins del corrent de l’anomenada Ciència Ficció DURA.
En canvi, com a divulgador científic, sempre se l’ha comparat amb Isaac Asimov; per la seva claredat i amenitat.

No hem de menysprear les seves aportacions científiques: També el podem considerar un científic de renom (va estudiar matemàtiques i física al prestigiós King’s College), ja que va arribar a aportar a la ciència descobriments força remarcables en relació amb els satèl·lits.

Va morir l’any 2008 a Sri Lanka, d’una aturada cardiorespiratoria.

* * *

L’home al llarg de la historia s’ha preocupat de l’alimentació i els dilemes morals que això li podia comportar. Les religions en son una bona mostra. Totes les creences han regulat d’una manera o d’un altra l’alimentació, prohibint certs aliments o begudes, o en certs períodes de l’any. Potser la sublimació de tot això sigui el JAINISME, amb el seu ahimsa.

Els Jainites s’imposen l’absència de violència (ahimsa) el que fa que siguin vegetarians estrictes, ja que no poden matar ni ferir cap esser viu. Fins al punt de dur una mascara, o escombrar el seu camí, per no ferir accidentalment cap insecte. Aquesta ideologia, també ha condicionat la seva vida social; de fet avui en dia, a la India els Jainites només desenvolupen feines d’acord amb el que els permet les seves creences; només s’ocupen dels negocis i del comerç, mai de les feines del camp.

El polític i pensador indi, Mohandas Karamchand Gandhi, tot i no ser de religió Jaina, va practicar gran part dels preceptes de l’ahimsa, i en va ser un fervent defensor, tant per la salut com des de la vessant espiritual.

Al conte d’avui, se’ns presenta un d’aquests dilemes espirituals relacionats amb l’alimentació... però no us avancem res més, deixarem que ho descobriu vosaltres mateixos, tot escoltant el conte: L’aliment dels Deus, d’Arthur C. Clarke.

* * * 

http://www.ivoox.com/l-aliment-dels-deus-d-arthur-c-clarke-audios-mp3_rf_1296061_1.html

* * *



dissabte, 5 de maig de 2012

EL HOMBRE QUE PLANTABA ARBOLES (Jean Giono)


Después de la tristeza de los días del incendio, y del pesimismo que destilaba el último cuento que os ofrecimos (El refugiat de Maria Barbal), he querido ofreceros una mirada más optimista y positiva de la vida. Y que mejor que el cuento del escritor francés Jean Giono (“El hombre que plantaba árboles”), ¡para devolvernos la confianza y la ilusión en el género humano!

No voy a desvelar ningún secreto si explico un poco el argumento del cuento; ya que su título resulta lo suficientemente explícito. En el relato que os ofrecemos hoy, Giono nos narra lo que –en palabras del propio autor- es una de sus ideas más preciadas: la de hacer amar a los árboles, o para ser más precisos, hacer amar plantar árboles, como un modo de evitar la desertización.

Quizás la idea de Giono quede (aquí y hoy) un tanto desfasada; sobretodo si tenemos en cuenta que en Cataluña, a lo largo del siglo XX, la superficie forestal ha pasado de ocupar el 18 % a hacerlo del 60 %; o que el bosque español en la segunda mitad de ese mismo siglo, no sólo no perdió terreno, sino que tuvo el mayor crecimiento de su historia, gracias a las 4 millones dos cientas mil hectáreas repobladas. Así pues, a fecha de hoy, quizás el problema, no sea tanto el de plantar árboles y repoblar, sino más bien el de gestionar el bosque. Más si cabe, cuando las administraciones, en muchos casos por comodidad, otras veces influidas por un ecologismo mal entendido, han adoptado la errónea concepción de la conservación, como la ausencia de intervención. Muchas veces no sólo se han limitado a no intervenir, sino que han prohibido y restringido los usos tradicionales, haciendo desaparecer a los verdaderos gestores del bosque.


Aún así, he querido ofreceros este cuento, por que no es sólo la historia de un hombre que plantaba árboles (Elzeard Boufier), es un verdadero canto al amor a la naturaleza; es también la historia de un hombre que lucha tenazmente en su sencilla tarea diaria, con una determinación y un desinterés absolutos. El trabajo de este hombre -apacible y constante-, y su derroche de generosidad, nos devuelven la esperanza en la condición humana.

Tal vez todos nosotros, hemos tenido más cerca de lo que podamos llegar a imaginar, a otros Elzeard Boufier. Quizás siempre ha habido alguien a nuestro lado, que con su sencilla tarea diaria, constante y abnegada, nos ha hecho la vida más llevadera. ¡Pensadlo! . . . y pronto os vendrá a la mente su nombre.


dilluns, 16 d’abril de 2012

LA PREGUNTA FINAL (d'Albert Villaró)


Avui us oferim un altre conte del recull Crims.cat (editorial Alreves), aquest cop de l’autor de la Seu d’Urgell, Albert Villaró. Villaró es de professió arxiver i arqueòleg, però com a novel·lista a destacat en el camp de la novel·la negra i històrica.

Abans de encetar el conte, només us vull donar la definició d’una paraula: barrufa (a d’altres llocs del Pirineu també se l’anomena torb, turberes o Vent de Port).

Barrufa: vent impetuós propi de la regió pirinenca, que aixeca i arremolina la neu, de manera que la visibilitat minva sensiblement.

Aquest vent, sovint arrossega la neu dels cims de les carenes al fons de les valls, on sembla nevar, malgrat estar el cel totalment net de núvols.


* * *

La gent del Pirineu ho sap molt bé… el vent de port no només eixuga els camps i intranquil·litza els animals, sinó que també transforma el caràcter de les persones més pacífiques, i les torna susceptibles i irascibles.

Així que ja ho sabeu, si voleu resoldre les vostres diferencies amb el veí o la vostra parella, no ho feu un dia que bufi el vent de port.

* * *

diumenge, 18 de març de 2012

EL REFUGIAT (de Maria Barbal)

Els habitants de la Ribagorça, i tots els que s’estimen aquest petit racó del Pirineu, recordarem aquests dies del mes de març del 2.012 com un dels més tristos dels darrers anys; perquè hem vist com les flames, tot d’una, s’empassaven part del paisatge que ens ha acompanyat al llarg de les nostres vides. Rouredes, pinars, prats, barrancades, vedats... fins i tot les nostres cases han estat amenaçades pel foc.
I hem vist com aquest jardí immens, que tenim la sort de poder gaudir, (jardí que volem compartir amb tothom que s’hi vulgui atansar) ha canviat per sempre més.

Ara que el foc encara no s’ha apagat del tot, deixeu-me fer aquest petit homenatge a la meva comarca, permeteu-me plantar la primera llavor (malgrat que sigui ben petita); amb aquesta variació del conte de Maria Barbal.

Maria Barbal va néixer a Tremp l’any 1949, es una de les veus de l’univers rural català. La primera versió del conte que us oferim avui, va ser publicada per la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (Depana), l’any 2.007.

No patiu, però!... els arbres tornaran a brotar ben aviat, i segur que ho faran encara amb més força.

diumenge, 4 de març de 2012

L'AFUSELLAT (d'Andres Neuman)


Andrés Neumann va néixer a Buenos Aires l’any 1977, es poeta i narrador. Autor de “Bariloche” o “El viajero del siglo” (premi Alfaguara i premi de la Crítica 2.010). El conte que us oferim avui forma part de “Hacerse el muerto”, que Páginas de Espuma va publicar l’octubre passat, i va aparèixer anticipadament a les pàgines de cultura de La Vanguardia el 17 de juliol de 2.011.

dissabte, 25 de febrer de 2012

ELS MOLTS TREBALLS DE MANENT (de Sebastià Jovani)



Ja fa temps que es vessa sang. Sang a dojo. Massa anys com per prendre s’ho a la lleugera. Cadàvers, autòpsies, forenses, detectius, policies, mossos d’esquadra, periodistes, criminals, assassins, presos, lladres, fatxendes, pinxos, flàvies, tots ells ocupen ja l’escena del crim en català.

Aquesta es la contraportada de la fantàstica antologia del gènere negre en català que ens ofereix l’editorial Alreves, sota el títol Crims.cat. El conte d’avui es de l’escriptor Barceloní Sebastià Jovani. Llicenciat en filosofia, ha cultivat tot tipus de gèneres literaris: novel·la negra, estudis politics, columnisme, assaig, poesia, i d’altres formes artístiques difícils de catal·logar.

Ara us deixem amb el conte: Els molts treballs de Manent, de Sebastià Jovani.

diumenge, 19 de febrer de 2012

PRESENTACIÓ

Teniu entre mans (potser hauriem de dir a les vostre oïdes) un dels pocs podcast dedicat al radioteatre en català.

Pels que us agrada el radioteatre, de ben segur que ja conexeu el programa “Historias” de RNE, que entre els anys 1.997 i 2.003 va adaptar al radioteatre les grans obres del gènere fantàstic, d’aventures i de terror. Per a vosaltres no ens serà gens dificil explicar el que volem fer: un Historias de butxaca i en català.

Per a la resta, direm que volem adaptar les obres de la nostra literatura (que no ni més ni menys que la Universal) al radioteatre. Ho farem però preferentment, de relats curts sense tenir en compte el gènere. Abans del conte us volem fer una breu explicació de la vida del autor, de la seva obra, i si cal del contexte històric en que la va desenvolupar.  Malgrat no voler deixar de banda aquesta part, tractarem que el gruix principal del programa sigui el relat.

Com a norma general serem fidels al text original (difícilment podem millorar el que han fet els grans de la literatura), encara que potser algun cop, ens permetrem alguna llicència i farem canvis significatius. El que és segur que farem a tots els relats, és fer petites variacions per adaptar el relat a les exigencies del radioteatre: suprimirem parts de l’original, perquè són redundants amb els efectes especials, o per fer més àgils els diàlegs. En d’altres moments hi afegirem una part de la narració, o bé nous personatges. Molt cops, també els modificarem l’edat o el sexe, per adaptar-lo al nostre quadre d’actors, que és limitat.

A les nostres grabacions no hi busqueu excel•lencies tècniques, interpretatives o d’anàlisi literari, tampoc ho pretenem (ja que no som profesionals; i el nostre estudi de gravació, no és res més que un ordinador portàtil). El que de ben segur si que hi trobareu, és un munt d’il•lusió i ganes de passar-ho bé, i esperem, encara que sigui de retruc, que vosaltres també hi disfruteu.

El conte que us oferim en aquest programa es “La rebel•lió de les coses”, de Pere Calders. Va ser publicat per primer cop l’any 1.978, dins el recull de contes “Invasió subtil i altres contes”, col•lecció “Antologia Catalana” d’Edicions 62. Com a la majoria de contes de Calders, hi prima el sentit de l’humor, però també la mirada irònica i la visió lleugerament pessimista del comportament humà.

Com de ben segur us oferirem més contes de Calders, ja tindrem temps d’explicar-vos la seva biografía i els detalls de la seva obra. Avui no hi volem afegir res més, i us deixem amb el conte:



http://www.ivoox.com/rebelio-les-coses_md_1058552_1.mp3